EFECTES NOCIUS DEL SOROLL
 

III.- Fisiologia

1. Conducció del so

1.1 El pavelló i el conducte auditiu

L'orella externa té poca importància en l'home. El pavelló augmenta l'audició en una petita part, però aquesta no és significativa ja que els músculs de l'orella, en l'home, es troben atrofiats i l'orella es troba enganxada al cap, immòbil. Per altra banda, el conducte auditiu té una forma sinuosa que no permet l'entrada de cossos estranys que poden resultar perillosos pel timpà. Aquestes curvatures, però, no tenen importància en la conducció de les ones sonores.

1.2 El timpà i la cadena ossicular

Un cop el so arriba al timpà el projecta en la seva superfície comportant-se diferent segons les freqüències que rep. Vibra com una làmina, delimitant línies de contorns concèntrics. Amb freqüències altes perd la seva rigidesa i vibra per segments separats, segons les freqüències.

La cadena ossicular recull aquestes vibracions i les condueix a la finestra oval mitjançant l'estrep, que mou la platina de fora cap a dins, com si fos un èmbol.

Quan la intensitat d'un so és molt alta la platina canvia el seu eix de rotació, a causa de la contracció reflexa dels músculs de l'estrep i el martell, i es mou al llarg del seu eix longitudinal, essent aquest, un dels mecanismes protectors de l'oïda.

L'oïda transforma el so que arriba per un medi aeri a un medi líquid (el so es transmet per les finestres al medi líquid de l'orella interna) cosa que produeix la reflexió de les ones en un 99%. Per tal de compensar aquesta pèrdua, l'orella mitjana posa en funcionament dos mecanismes específics per tal que aquest so es transmeti íntegrament a l'orella interna.

El primer d'aquests mecanismes específics és l'anomenada relació de superfície. La superfície timpànica és disset vegades superior a la platina i per tant l'energia que capta la superfície del timpà és projectada sobre la superfície de la platina incrementant-se en el mateix nombre de vegades que la relació de les superfícies.

El segon mecanisme es basa en la cadena ossicular, que forma la unitat de Wolf[16] que relaciona aquesta unitat amb una palanca de dos braços: un és el mànec del martell i l'altre l'apòfisi llarga de l'enclusa. Aquests braços tenen un eix comú en una línia transversal que passa pel coll del martell. L'efecte d'aquesta palanca multiplicat per la relació de superfície, dona 22,1 vegades l'energia inicial, que equival a 26 dBs.

1.3 Músculs timpànics i finestres

Els músculs del martell i l'estrep es combinen formant una unitat defensiva que es contrau amb els sorolls intensos, essencialment els greus.

El mecanisme de la finestra oval amb la platina i la funció de la finestra rodona es complementa. L'orella interna és un espai ple de líquid obert només per aquestes dues finestres de forma que sempre que s'exerceixi pressió mitjançant un pistó, que és la platina de la finestra oval, en una d'elles aquesta es transmet als líquids perilimfàtics i aquesta pressió es descomprimeix per la finestra rodona.

L'aire que conté la caixa timpànica fa de coixí, servint de protector per l'oïda quan hi ha una pressió molt elevada causada per una intensitat molt alta.

1.4 Trompa d'Eustaqui

Posseeix bàsicament dues funcions: la primera és la funció neumàtica i la segona la funció evacuativa.

Quan dins de la caixa hi ha una pressió inferior que la del medi es produeixen una sèrie de fenòmens mitjançant els quals s'equilibra la diferència de pressió. Aquest equilibri de pressions és necessari per transmetre correctament el so.

La membrana mucosa que recobreix la caixa timpànica té la capacitat d'absorbir petites quantitats d'aire de forma que quan hi ha un desequilibri s'obra la trompa deixant passar aire. Aquest fenomen succeeix en els badalls i en la tos.

1.5 Líquids endòtics

L'ona que arriba a l'escala mitja serà més o menys llarga segons la freqüència del so: els sons aguts són ones de freqüència elevada i curta longitud i per tant estimulen les zones baixes de la còclea mentre que els sons més greus estimulen zones més properes a la part punteguda d'aquesta, com veiem en les figures 19 i 20.        

2. Percepció del so

2.1 L'òrgan de Corti

L'òrgan de Corti es troba dins del conducte coclear, entre la rampa vestibular i la timpànica. Dins de l'òrgan de Corti trobem dos tipus de cèl·lules diferents anomenades cèl·lules ciliades internes i cèl·lules ciliades externes (veure Fig. 21). Les cèl·lules ciliades externes estan connectades amb la membrana basilar mitjançant les cèl·lules de Deiters, a les quals estan unides.

La vibració líquida citada en l'apartat anterior es propaga per tota la membrana basilar i això provoca un desplaçament de la membrana tectorial cap a l'exterior. Aquesta membrana es troba en contacte amb les cèl·lules ciliades externes, mitjançant els cilis d'aquestes. Això provoca que en desplaçar-se la membrana les cèl·lules s'excitin.

En excitar-se, les cèl·lules ciliades externes es contrauen això produeix un l'apropament de la membrana basilar i la membrana tectorial que implica una amplificació de la vibració que permet l'excitació d'una o més cèl·lules ciliades internes, segons la freqüència del so. La localització de les cèl·lules ciliades internes variarà també en funció de la freqüència sonora: quan més greu sigui el so, més gran serà la proximitat de la vibració màxima de la membrana basilar al vèrtex de la còclea com hem vist a les figures 19 i 20.

Quan la vibració sonora amplificada es transmet a les cèl·lules ciliades internes, els estereocilis d'aquestes es dobleguen i provoquen una obertura dels canals iònics, cosa que determina una despolarització, amb entrada de potassi i calci a l'interior de la cèl·lula. En aquest moment el glutamat contingut a les vesícules presinàptiques s'allibera a l'espai sinàptic i estimula els receptors presents a nivell de les fibres nervioses aferents.

2.2 La via acústica

Via aferent. Des del gangli de Corti neix el tronc del nervi acústic que més tard es dividirà en dos troncs que aniran al nucli anterior i al nucli posterior o dorsal del tronc cerebral. És a dir, existeixen dues zones auditives primàries.

Via eferent de Rasmussen. Els estudis anatòmics de Rasmussen, els estudis electrofisiològics de Galambos i els treballs sobre les terminacions nervioses de la còclea realitzats per Fernández i Portmann van mostrar l'existència del feix nerviós anomenat eferent que descendeix des de l'escorça i que es distribueix a la base de les cèl·lules ciliades internes i externes.

Via reticulada. Es tracta d'una via moderadora col·locada en derivació del sistema nerviós (és a dir en contacte amb aquest amb una funció de control de les aferències sensorials). La via reticulada no només regula les aferències sensorials que van a l'escorça, sinó que també serveix per mantenir el to en el que actua cada costat de la via auditiva. Segons el caràcter de l'estímul que actua sobre ella es produiria una facilitació o una inhibició en el mecanisme de conducció de les aferències sensorials.

Via del sistema nerviós autònom. Les fibres nervioses del sistema simpàtic i parasimpàtic es relacionen per tota la via auditiva.

16. Unitat formada pels tres ossets (martell, enclosa i estrep) que actuen com un únic element.