ELS FOTOPROTECTORS. ESTUDI SOBRE LES CREMES SOLARS

  
3.1- LA PELL: CARACTERÍSTIQUES I FUNCIONS (p3 de 3)

Las Ungles

Són unes làmines dures i blanquinoses que es troben a la cara dorsal de l’extrem dels dits. Es formen a partir d’un plec de l’epidermis sobre si mateixa que s’introdueix al derma.

A conseqüència d’aquest plegament, es forma el solc unguinal i dues capes de l’epidermis queden encarades: l’equinoqui és la de sobre i la de sota és el llit unguial. L’epidermis del llit unguial elabora una ceratina molt dura que surt del solc unguial, i dóna lloc a unes làmines anomenades ungles. Aquestes estructures protegeixen la cara dorsal dels dits i faciliten l’habilitat manual.

El següent dibuix correspon al tall longitudinal d’una ungla, on es pot observar la seva estructura :

La Vascularització

A la pell hi circulen dos litres de sang. Aquesta sang hi arriba mitjançant les artèries que penetren a la pell per l’hipoderma. Entre l’hipoderma i el derma es forma una xarxa de vasos paral·lela a la superfície de la pell, d’on en surten unes artèries verticals que s’uneixen i formen la xarxa arterial subpapil·lar.

A les papil·les les arterioles es divideixen i formen una xarxa de capil·lars on té lloc l’intercanvi de substàncies entre la pell i la sang. Els capil·lars s’ajunten i formen les vènules, que són uns vasos més gruixuts que recullen la sang ja utilitzada. Al derma, la unió de les vènules forma les venes.

A la pell també hi ha uns vasos limfàtics que recullen les substàncies de rebuig que hi ha disperses entre les cèl·lules.

1.- Les artèries penetren en la pell a través de l’hipoderma i, quan arriben a la part superficial del derma, s’uneixen formant la xarxa arterial subpapil·lar.

2.- D’aquesta xarxa en surten les arterioles que penetren en les papil·les dèrmiques, on es subdivideixen i formen una xarxa de capil·lars.

3.- Els capil·lars conflueixen entre si i formen les vènules, que s’uneixen tot formant el plexe venós.

La Innervació

En la pell s’hi troben una gran quantitat de nervis que transmeten els impulsos nerviosos del sistema nerviós central a la pell i en sentit contrari.

A l’epidermis també hi ha moltes terminacions lliures de fibres nervioses, que quan se’ls estimulen originen impulsos nerviosos que generen sensacions doloroses quan son transmeses.

Al mateix temps, a la pell hi ha estructures d’origen nerviós que són receptores d’estímuls sensitius. Els corpuscles de Vater-Pacini detecten els estímuls de pressió, els corpuscles de Meissner detecten estímuls tàctils i són abundants a la part de la cara, els dits, els llavis i els òrgans genitals. Els corpuscles de Ruffini estan formats per fibres que detecten els estímuls tèrmics i finalment els corpuscles de Krause detecten estímuls tèrmics.

3.1.4.- Funcions que realitza la pell

Com tots els òrgans humans, la pell és un òrgan que realitza unes funcions imprescindibles per al funcionament del cos humà. Tot seguit analitzarem les funcions més elementals que realitza:

1.- Regula la temperatura corporal. El funcionament del cos genera una calor que ha de ser reduït per l’organisme per tal de mantenir una temperatura corporal de 37ºC. Quan l’ambient és calent, les terminacions nervioses de la pell alerten al sistema nerviós, posteriorment els vasos sanguinis es dilaten i s’allibera calor en forma de suor. Per contra, si l’ambient és fred els vasos sanguinis es contreuen i el cos absorbeix calor.

2.- Protegeix els òrgans interns, ossos, vasos sanguinis i músculs. La pell, gràcies a la seva gruixària i flexibilitat absorbeix la major part de l’impacte produït per algun cop.

3.- Evita l’entrada de gèrmens i substàncies tòxiques als teixits i impedeix que s’escapin els líquids corporals (sang, aigua,...) .La pell forma una mantell àcido-gras, que degut a la seva acidesa combat la majoria dels bacteris i fongs que es presenten sobre la seva superfície.

4.- Absorbeix petites quantitats de medicaments. Tot i que la pell impedeix l’entrada d’algunes substàncies nocives, permet que algunes substàncies com els medicaments tòpics hi penetrin.

5.- Ajuda al sistema immunitari de l’organisme. És capaç de destruir algunes substàncies com el verí mitjançant la resposta antigènica.

6.- Produeix vitamina D per l’acció dels raigs solars. La pell produeix una substància a partir dels raigs del sol que es transforma en vitamina D.

7.- Elimina productes de rebuig per mitjà dels porus. La pell secreta sals orgàniques, àcids i altres minerals amb la producció d’entre 1 i 2.5 litres de suor cada dia.

8.- Proporciona informació sensorial. Hi ha una gran quantitat de terminacions nervioses que envia informacions de tot tipus al cervell ( la temperatura, la textura, la pressió,...). En conseqüència, els músculs responen de forma ràpida i adequada.

9.- Absorbeix els raigs del sol. La pell converteix aquests raigs en melanina, un pigment fosc, aquest procés produeix l’engruiximent de la pell, que protegirà les futures cremades.

10.- Es protegeix a sí mateixa del desgast natural. Aquest embolcall pot engruixir les seves capes per protegir-se de properes lesions.

11.- Es protegeix a sí mateixa de la dessecació. Produeix una substància oliosa anomenada sèu, que li proporciona hidratació i combat els bacteris.

12.- Capta oxigen i desprèn anhidre carbònic. La pell realitza la mateixa funció que els pulmons: capta oxigen i desprèn anhidre carbònic a escala menor.

3.1.5.- La pigmentació de la pell

El color de la pell depèn de tres pigments:

1.- L’hemoglobina. És una proteïna que transporta l’oxigen a la sang i li dóna un color vermellós. Igualment, l’acumulació de sang o les variacions d’oxigen de la sang poden donar canvis en el color de la pell.

2.- El carotè és un pigment de color groc que prové dels vegetals que entren al cos amb l’alimentació, que s’acumula en el greix de l’hipoderma i la capa còrnia de l’epidermis.

3.- La melanina és el principal pigment de la pell i d’ell en depèn el color de la pell de cada persona. La melanina es troba a l’epidermis on és sintetitzada pels melanòcits. S’elabora dins d’aquestes cèl·lules, concretament en melanosomes. La melanina es sintetitza a partir de la tirosina, un aminoàcid que degut a l’enzim tirosinasa es transforma en DOPA (dioxifenilalanina) que dóna lloc a la melanina després de patir diverses reaccions.

La síntesi de melanina és estimulada per les radiacions ultravioletes, que acceleren les reaccions químiques que generen melanina.

A través d’aquest procés, l’exposició al sol provoca un augment de la pigmentació de la pell.

A més, la pigmentació de la pell és regulada per la hipòfisi, una glàndula endocrina que secreta l’hormona melanocitostimulant (MSH). Aquesta hormona facilita que els grànuls de melanina s’expandeixin per les prolongacions del melanòcit i augmenta així la pigmentació.

La capacitat d’elaborar melanina està determinada genèticament, per això no tothom reacciona igual davant les radiacions solars. Per exemple, les persones de raça negra elaboren gran quantitat de melanina en comparació amb les persones de raça blanca.

La melanina protegeix el cos de les radicacions solars ja que les absorbeix i per aquest motiu les persones de pell fosca pateixen menys trastorns degut als raigs solars que les persones de pell clara.

En els següents apartats, analitzarem amb més profunditat els diversos tipus de raigs solars i la problemàtica de la capa d’ozó.

(p3 de 3)